Marcel Duchamp Villon
Marcel Duchamp (28 de juliol de 1887- 2 d’octubre de 1968) és un artista dadaista francès que va exercir una forta influència en l’art de avantguarda del segle XX. Va ésser el tercer de sis germans d’una família amb tradició artística, els dos germans més grans, Raymond Duchamp-Villon i Jacques Villon, van adoptar noms diferents per a dedicar-se al món de l’art. Van trobar una influencia en el seu avi matern, que després de enriquir-se considerablement com agent marítim es va retirar per a dedicar-se a les seves grans passions; el gravat i la pintura. (Moltes de les obres que va crear van poder ésser vistes a la Exposició Universal de Paris de 1878).
Rodatge d'un curt - performance de Marcel Duchamp:
Des de ben jovenet, Duchamp havia admirat els projectes dels seus germans, i tal i com havien fet ells en el seu moment, va assistir al liceu per rebre classes de dibuix, tal i com es veu en els seus primers dibuixos (1902) és present la influència cartellista del seu germà. Amb 14 anys va crear les seves primeres peces impressionistes de paisatges i altres dibuixos elaborats a partir d’aquarel·la, llapis, monotip, etc com a tema central la seva germana menor, Suzanne (que també en un futur es dedicaria a la pintura).
Inicis a Paris...
La seva carrera com a artista podríem dir que va començar pels carrerons del Montmatre, on feia vida en els seus típics cafès, dibuixant quotidianes escenes de la gent del poble. Ja en aquells primers anys començava a tenir una certa fama artística. Al 1908 foren escollits cinc dels seus dibuixos per a una exposició important en aquell moment, cosa que va fer que Duchamp dediqués els anys següents a pintar en un estil fauvista. Sota aquesta influència artistica va pintar l’obra Retrato del padre del artista, i posteriorment, va elaborar altres retrats alguns d’ells amb uns petits indicis de caricatura que, com el mateix autor va dir que “fou un primer intent de dotar a la seva obra d’humor”. L’any 1910 pinta “La partida de ajedrez”, obra on apareixen els seus dos germans jugant a escacs amb dones distretes.
En aquesta època, Duchamp es va dedicar a investigar i experimentar artísticament.
Etapa cubista...
Per aquell llavors l’art estava vivint una autèntica revolució, Picasso amb el seu collage, com també Brague, Alfred Jarry innovant amb el futurisme, Apollinaire en la poesia i així un llarg etcètera d’artistes que sorprenien amb la transgressió de les seves obres. Aproximadament de 1911 és el moment en què Duchamp comença a experimentar una important innovació, i l’obra que ho representa és “Sonata”, la peça d’estil cubista ens mostra a les seves tres germanes menors interpretant una peça musical mentre la mare es mostra distreta i absorta. En aquesta època, Duchamp queda impressionat pel cubisme i sent devoció per les obres de Picasso i Brague. Però a difereència del germans de Marcel, Picasso i Brague no concebien el cubisme com manifests o altres teories. En l’obra, “Retrato de jugadores de ajedrez” va suposar un esforç per part de l’artista, ja que va voler plasmar un estil cubista alhora que es va donar èmfasi a la activitat mental en detriment de la imatge retiniana (interpretar l’art per la ment enlloc per la retina).
A partir d’aquesta última obra, la resta que van seguir eren diferents cadascuna ala ultima. Les dues obres que va crear posterorment foran: “Joven triste en un tren”, que el propi artista considerava un simple esbós i, “Desnudo bajando una escalera”.
Joven triste en un tren
Desnudo bajando una escalera
En aquesta última, es va trencar l’esquema, fins llavors, imposat pels nuus i sobretot, la relació que tenen amb el moviment, ja que Duchamp va mostrar aquesta sensació de moviment a través de la superposició de imatges successives, molt similars a les d'una fotografia estroboscòpica. Poseriorment, Duchamp va elaborar “El gran vidrio” (Le Grand Vérre), obra que realment va marcar el camí artístic del pintor francès.
En aquells anys, Duchamp es va traslladar a Munich a treballar en els esbossos de “Le Grand Vérre” però alhora treballa en altres peces com són “La Virgen” i “El tránsito de la virgen a la novia”. I en paraules del mateix Duchamp “estas obras solo fueron un ensayo de una obra más importante”.
Abans de tornar a Paris, va visitar Viena, Praga, Leipzig, Dresde i Berlín. Ja en aquests anys, Duchamp es mostra cansat del cubisme i les pintures i té en ment una obra de gran envergadura amb la qual implicar-se al 100%.
Le Grand Verre
Un cop torna a Paris, Duchamp s’allunya del cercle artístic parisí de Montmatre i es trasllada a Neuilly, on comenta a treballar seriosament en “El gran vidrio” de forma completament diferent deixant de banda tot allò practicat fins al moment. Decideix fer la peça en vidre per aconseguir així que els colors no s’oxidessin, podria deixar zones sense pintar, cosa que fa que no s’hagués d’omplir tot el suport. Aquesta obra mostra un transit, un canvi que també s’havia produït en el seu interior.
D’aquesta època d’experimentació i canvi trobem obres
com “Red de Zurcidos”, obra en què juga amb l’atzar, tot i
que, Duchamp considerava que cada persona te una sort
única i individual que esdevenia una expressió del seu subconscient.
L’any 1913 crea el seu primer ready-made: la roda delantera d’una bicicleta posada sobre un taburet de quatre potes. Duchamp
confessà que: “Surgió como un divertimento, es una sensación
agradable ver como desaparecen los radios al girar la rueda”.
I al mateix any, Duchamp es planteja la qüestió si es pot fer obres que no siguin d’art?
Duchamp va fer una búsqueda a consciencia per saber quins eren
els millors materials per a realitzar la seva gran obra; aram, vernís,
i vidre.
Nova York…
La Primera Guerra Mundial ja s’havia instal·lat a França i amb això l’exempció de l’artista de presentar-se a files degut a un problema de salut però això no era de l’agrado de l’opinió pública, ja que va rebre moltes critiques per no fer la guerra i defensar el país. Davant d’aquesta situació, el 1915 va decidir marxar cap a la ciutat de Nova York, on exposaria part de la seva obra gràcies a Pach, galerista que estava molt interessat en ell.
A Nova York es guanyava la vida fent classes de francès als adinerats de la ciutat. Una de les primeres obres que va elaborar a la ciutat que mai dorm és un segon ready-made, titulat “In Advance of the Broken Arm”, feta amb una pala penjada al sostre. Comença a practicar una de les seves passions de forma assídua, l’escacs.
La seva primera aportació literaria de Duchamp es produeix a la revista 291, on s’hi van publicar poesies abstractes en francès de l’artista. L’any 1917, Duchamp és nombrat responsable del comitè de selecció de La Societat d’Artistes Independents. S’hi van presentar sobre unes 2.125 obres de 1.200 artistes i, Duchamps per a poder presentar-s’hi va adoptar el pseudònim de R.Mutt. La obra presentada era un urinari que el mateix autor havia adquirit. Li va inscriure el nom en una part de la peça i el va enviar amb el nom de “La Fuente”. Tot i les critiques fou molt admirat.
El dadaisme i la guerra…
Amb l’arribada de la guerra i el sorgiment del dadaisme a Suïssa, Duchamp es planteja les similituds que comparteix amb aquest grup d’artistes, però en un primer moment no s’hi sent identificat. Tot i que és considerat el dadaista de Nova York. A 1917, Duchamp pinta la seva última pintura a través d’un encàrrec, esdevé l’obra “Tu m’emmerdes”. Posteriorment, va regalar gran part de les seves obres i se’n va anar a Buenos Aires.
A la ciutat argentina hi va crear un nou ready-made, “Malheureux”,que va regalar a la seva germana Suzanne amb motiu del seu enllaç matrimonial am Jean Crotti. També va realitzar una curiosa obra titulada “Estereoscopía en mano”. L’any 1919 va visitar a part de la família a Londres i posteriorment, va tornar a Paris. Allí hi va elaborar tres noves obres ready-made: “Chèque Tzanck” , L.H.O.O.Q i “Air de Paris”. I va tornar a Nova York.
Nova York de nou...
La situació que va trobar a Noya York a tornar distava una mica de la que havia deixat al marxar, ja que la situació financera en general era més aviat trista i minsa. Per això, Duchamp es va dedicar a fer exposicions de modernistes europeus i introduir-los en la cultura de la ciutat. En aquesta època, Duchamp s’interessa pel cinema i realitzà una pel·lícula de la baronessa Von Freytag-Loringhoven afeitant-se el pubis amb efectes estereoscòpic.
Continuava jugant molt a escacs.
A 1920 veu la llum per primer cop el seu alterego, Rose Sélavy (Rose perque era un nom bucolic de l’època i Sélavy de “c’est la vie”). Va crear “Fresh window copyright Rose Sélavy, 1920. També usà el seu nom femení en un ready-made. “Why not sneeze Rose Sélavy”. Al cap d’un temps, va passar a ser Rrose Sélavy (amb dos r).
A 1923 torna a Paris. Però abans de deixar la ciutat de Nova York, va elaborar una nova peça de ready-made: “Wanted/$2.000 Reward”.
Finalment, Paris…
Duchamp al arribar a Paris va semblar no trobar el seu lloc, ja que els moviments que a França es propugnaven no anaven amb ell, en un primer moment. L’any 1924 va participar en una pel·lícula de 20 minuts de René Clair i Picabia “Entr’acte”. Més tard va aparèixer a “Cinésketch”. A 1925 va dedicar una bona quantitat econòmica a un film titulat “Anémic Cinéma” de Rrose Sélavy.
Rrose Sélavy
Es va dedicar a jugar a escacs i a participar en torneigs. Fins que a 1926 va començar la seva carrera com a marxant d’art, ofici que exerciria durant dos dècades. L’any 1927, Duchamp va sorprendre casant-se amb Lydie Sarrazin-Levassor. El 25 de gener de 1928 els van concedir el divorci degut a la incompatibilitat de personalitats. Va continuar jugant a escacs en importants torneigs. L’any 1933 va assistir a l’últim. A l’any 1955 va rebre la nacionalitat estatunidendse. I al 1968 va morir a Neuilly-Sur-Seine.
Comentaris sobre la seva obra...
L’obra de Marcel Duchamp és difícil de classificar ja que va concrear diversos estils de forma important com el fauvisme, el cubisme i les avantguardes modernes especialment, el dadaisme.
La seva gran obra, per la qual va estar treballant molts anys a la vegada que ho combinava amb altres projectes va ésser “Le Grand Vérre”, realitzada en pintura i aram sobre pintura i vidre. La obra original actualment es troba al Museu d’art de Filadelfia i presenta alguna esquerda, degut a un mal embalatge en el trasllat al Museu de Brooklyn el 1926 (única ocasió en què es va poder veure en el seu estat original). El propi Duchamp cap al 1937 va restaurar la peça.
Si ens fixem en l’escutura, camp en el que no en destaca particularmente Duchamp, però tot i així, va concrear dos de les principals ruptures del segle XX; l’art cinétic i l’art Reddy-made. El ready-made es pot definir un estil que combina instruments de la vida quotidiana entre sí, disposats de forma arbitraria, tal i com és “La Fuente, 1917”.
Aquest estil artístic va introduir una forta controvèrsia en el grup artístic dadaista i una important critica a les institucions com també el fetitxisme de les peces. A través del ready-made, Duchamp atacava la qüestió de la determinació de quina és la naturalesa de l’art i vol demostrar que és una tasca utòpica. Duchamp alhora de fer peces d’aquesta corrent artística havia de deixar de marge el seu gust i opinio persona i deixar-se guiar per allò quotidià i que fos visualment indiferent per l’espectador. Respecte a això, Duchamp va confessar: “fue un jueguecillo entre mi y yo”.
Destacar altres peces sota el ready-made, el “Portabotellas”, “In Advance the Broken Hand”, “Pulled at 4 pins”. Duchamp durant la primavera de 1916 va escollir tres noves peces ready-made; “Peigne”, era una pinta signada amb les inicials. M.D, tot i que és un titul descrptiu no revela el significat de la inscripció que l’acompanya; “3 ou 4 gouttes de hauteur n’ont rien a faire avec la sauvagerie” (3 ó 4 gotas de altura no tienen nada que ver con el salvajismo). “Pliant... de voyage” és una funda d’una màquina d’escriure, cosa que la fa la primera escultura ready-made tova.
Per la seva banda, “À bruit secret” està conformat per una cabdell de fil entre dos plaquetes de llauna subjectades per dos cargols.
L’any 1917 va agafar un tauló de fusta amb diferents esquadres la finalitat del qual era penjar-hi roba però abandonat al terra va anar acumulant pols fins que cansat de veure’l allí tirat, el va clavar finalment al terra, titulant-lo “Trébuchet” (Perchero), fent un joc de paraules amb “trébucher” (entrebanc) i “porte-chapeau (penjador).
Tot i que, el seu ready-made més conegut és “La Fuente”, presentat a la Societat d’Artistes Independents. En defensa de l’artista, la editorial Blind Man feia èmfasi en que el fet que l’utensili en sí no fos fet per l’artista sinó comprat, no tenia importància sinó l’acte de l’elecció, en sí. I convertir un article de fontaneria en una obra artística creant així, un nou pensament.
Posició d’escacs coneguda com “trébucher” (entrebanc), en la què Duchamp es va inspirar per a crear Trébuchet (Penjador)
Pel que fa a l’art cinètic, la mostra més important és la peça composta per una roda de bicicleta amb taburet (1913). La obra original es va perdre i l’únic que es conserva és la tercera versió de 1951 al Museu d’Art Modern de Nova York.
Hem de destacar també l’afició de Duchamp pels jocs de paraules, les al·literacions i altres construccions semàntiques que en moltes ocasions es podien trobar en les seves obres com a títol o complint una funció secundaria.
La seva època “creativa” va ser curta i va deixar que fossin tercers qui desenvolupessin idees que ell mateix havia creat. Destacar la figura de Duchamp en la seva influència per al desenvolupament del surrealisme, però sobretot, el dadà.Si fem una ullada als anàlisis que s’han fet de les obres, en termes generals, de Duchamp les lectures que se’n desprenen són purament sexuals però realment el contingut temàtic de les seves obres es mouen entre el psicoanàlisi i els qüestionaments acadèmics i institucionals de les arts plàstiques.
També existeix una segona lectura de l’obra de Duchamp, per inclusió anomenar-la “obra moderna”. La seva obra és una burla cap a l’espectador, que careix de qualsevol tipus de significat (dadaisme en estat més pur). I és que Duchamp solia dir: “Esto que he hecho ni sé lo que es, pero está lleno de significado”.
Els últims anys de la seva vida artística, Duchamp va preparar en secret la que avui dia seria la seva última obra i que seria armada post-mortem. Aquesta peça seria un diorama que s’observa a través d’un forat a la porta del museu de Filadelfia, on s’hi veu la part del cos d’una dona amb una làmpada dins un paisatge rural. El títol afegeix encara més intriga, ja que se’n poden fer diverses lectures:
1. Daus 2. La cascada 3. El gas de “El Alumbrado Público” .
Video explicatiu de l'obra i vida de Marcel Duchamp:
Guillaume Apollinaire
Vida i obra
Guillaume Apollinaire (Roma, 26 d'agost de 1880 - París, 9 de novembre de 1918) va ser un escriptor en francès, capdavanter del moviment surrealista. El seu nom real era Wilhelm Apollinaris de Kostrowitzky.
Fill natural d'un noble italià i d'una polonesa, cursà estudis incomplets a causa de la vida viatgera de la seva mare, amb la qual, el 1899, s'instal·là a París. El 1903 fundà la revista "Le Festin d'Esope", on publicà les primeres proses de L'enchanteur pourrissant (1909). El 1904 conegué Picasso i Max Jacob; a través dels seus amors amb Marie Laurencin s'integrà al món artístic. El 1909 rebé l'encàrrec de dirigir dues col·leccions de texts satírics i llibertins —ocupació que mantingué fins a la fi de la seva vida—, on reedità Sade, en aquells moments completament oblidat.
Publicà Hérésiarque et Cie (1910) i Le bestiaire (1911), però fins l'aparició d'Alcools (1913) no començà a ser considerat com un dels grans poetes francesos de tots els temps. Trencà amb Marie Laurencin poc abans de publicar Méditations esthétiques (1913), el primer llibre dedicat als pintors cubistes.
Es declarà futurista i, a partir del 1914, escriví nombrosos cal·ligrames .
En esclatar la Primera Guerra Mundial demanà autorització per a incorporar-se al front. El 1916, un tros de metralla el ferí al cap i hagué de ser trepanat, episodi que es reflectí a la nombrosa iconografia ja clàssica d'un Apollinaire amb el cap embenat. Mobilitzat encara, però ja reincorporat a la vida parisenca, estrenà Les mamelles de Tirésias (1917) i publicà Calligrammes (1918), on recollí la major part dels poemes escrits al front. El 1918 es casà amb Jacqueline Kolb i morí el 9 de novembre del mateix any essent víctima de la gran epidèmia de grip de 1918.
Molt de temps després de la seva mort foren publicades, entre d'altres obres inèdites, Ombre de mon amour (1947) i Le guetteur mélancolique (1952). L'obra d'Apollinaire no és comprensible sense explicar el profund lligam que la uneix amb l'esperit i els grans trasbalsos històrics del seu temps: es trobà al centre de la crisi política i estètica de començament de segle.
La seva poesia és, alhora, el reflex d'un món que s'acaba i del començament d'una nova etapa. A cavall d'aquests dos mons, Apollinaire trencà amb les formes poètiques clàssiques, tot conservant, però, el sentit de la musicalitat dels simbolistes i el llenguatge viu i desimbolt de la tradició popular i de François Villon. Lírica i imaginativa, elegíaca i barroca, l'obra d'Apollinaire assenyala, més que no pas cap altra del seu temps, les contradiccions i les tensions del canvi històric.
Apollinaire ha tingut una gran influència sobre la poesia contemporània: se'n troben nombroses reminiscències a la poesia catalana, especialment formals (cal·ligrames de Joan Salvat-Papasseit i de Josep Maria Junoy) i temàtiques (Bestiari, de Pere Quart). Com Baudelaire, Apollinaire es dedicà sovint a comentar l'art del seu temps i influí poderosament sobre els artistes. Començà publicant articles sobre art el 1902 a "L'Européen", i un estudi sobre el museu germànic de Nuremberg. Vinculat encara a idees més o menys tradicionals, el fet de viure molt de prop l'aparició del fauvisme i del cubisme i la seva amistat amb els promotors en feren el primer i el més brillant exegeta d'aquests corrents.
D'altra banda, influí molt en l'interès per l'art dels negres i pel del douanier Rousseau. Fou un dels descobridors de Picasso, sobre el qual escriví a "La Plume" (1905). Arribà a sistematitzar-se al llibre Les Peintres cubistes (1903) i comprengué el pas d'un art d'imitació a un art de concepció. Fou amic de Chirico, i s'interessà pel naixent surrealisme, del qual inventà el nom.
Recull de la seva obra:
Poemes
El bestiario o el cortejo de Orfeo (1911)
Alcoholes (1913)
Caligramas (1918)
Vitam independere amori
Il y a
Poèmes à Lou
Poèmes a la Marraine
Poèmes retrouvés
Dramas
Las tetas de Tiresias (drama surrealista)
Color del tiempo
Casanova
Obras en prosa
El poeta asesinado
El encantador putrefacto
El Heresiarca y Cia
Las once mil vergas
La femme assise
La fin de Babylone
Les Trois Don Juan
Cal·ligrames
La paloma apuñalada y el surtidor
Tristan Tzara
Tristan Tzara, nascut a Moineşti (Romania) el 16 d'abril de 1896, va ser un assagista i poeta que va desenvolupar la seva tasca creativa a França. És conegut principalment per ser fundador del moviment dadaista, escrivint primer a Zürich i més tard a París els primers manifestos del moviment.
Tzara va viure quasi tota la seva vida en França. Fou un dels autors més importants del moviment Dada, que fundà junt amb gent com Hans Arp o Hugo Ball, una corrent revolucionària en literatura que anticipà les actituds del surrealisme.
El moviment dadaista s'originà a Zürich, durant la I Guerra Mundial. Tzara escribí els primers textos Dadá: La Première Aventure céleste de Monsieur Antipyrine ("La primera aventura celestial del senyor Antipirina", 1916) i Vingt-cinq poèmes ("Vint-i-cinc Poemes", 1918), així com els manifestos del movimient: Sept manifestes Dada ("Set manifestos Dadà", 1924). A París organitzà, amb els seus companys de movimient, espectacles al carrer plens d'absurditat per tal de com ell deien “d'épater le bourgeois” (escandalitzar la burguesia), donant un poderós impuls a la escena dadaista.
Cap a finals de 1929 va embarcar-se en el tot just inaugurat moviment surrealista d'André Breton, Louis Aragon i altres autors; dedicà grans esforços a intentar conciliar les doctrines filosòfiques nihilistes i sofisticades del moviment amb la seva pròpia filiació marxista. Participà activament al desenvolupament dels mètodes d'escriptura automàtica, entre ells el collage i el cadàver exquisit. D'aquesta època data el seu llibre L'Homme approximatif ("L'home aproximat", 1931).
Al llarg de la II Guerra Mundial s'incorporà a la resistance francesa on després d'obtenir la ciutadania en 1947, s'afilià al Partit Comunista Francés. La seva militància s'estendria fins el 1956, quan, arran de la invasió d'Hongria per las tropes soviètiques per soterrar la revolta popular, s'apartà del partit.
L'obra d'aquesta época és característicament complexa, tot i la seva major convencionalitat. Destaquen Parler seul ("Parlar a soles", 1950) i La face intérieure ("El rostre interior", 1953).
Va morir el desembre de 1963 a París, i fou soterrat al cementiri de Montparnasse.
Obres principals:
La primera aventura celestial del senyor Antipirina 1916
Vint-i-cinc poemes 1918
Primer manifest dadà 1918
L'antología dadà. Obra col·lectiva 1919
Set manifestos dadà 1924
Sobre els nostres pardals 1929
L'home aproximat 1931, publicat en català com a: L'home aproximatiu, traducció de Vicent Alonso, Gregal Llibres, València, 1986
On beuen els llops 1933
Migdies guanyats 1939
El surrealisme i la posguerra. Conferèncias sobre el surrealisme
A l'ínterin 1946
La fugida 1947
El fruit permés 1947
La rosa i el gos 1958
Hannah Höch
Johannes Höch (1 de novembre de 1889- 31 de maig de 1978) va ser una artista plàstica i fotògrafa alemanya integrada en el moviment dadá que va utilitzar com a manera d'expressió el fotomontaje, estant considerada com a pionera en aquesta tècnica fotogràfica.
Era la major de cinc germans i va abandonar els estudis als quinze anys per encarregar-se de la cura de la seva germana, no obstant això, en 1912 va començar estudis d'arts gràfiques i dibuix sobre cristall a l'escola d'arts i oficis de Berlín tenint com a mestre a Harold Bergen.
En començar la primera guerra mundial va oferir els seus serveis en la Creu vermella, encara que aviat va començar a estudiar amb Emil Orlik i en 1915 va conèixer a Raoul Hausmann amb la qual va tenir una aventura extramatrimonial amb resultats “artísticament productius però amb una relació turbulenta” (tal i com ella mateixa reconegué). També va conèixer a Kurt Schwitters que va suggerir que es canviés el nom de Johanne per Hannah i a Johannes Baader que la va cridar “la dadásofa” en ser la companya del “dadásofo” com anomenaven a Raoul Hausmann. A partir d'aquest moment es va implicar activament en el moviment dadá.
Una de les seves preocupacions era la presentació d'una “dona nova” en la república de Weimar i la denúncia d'una societat masclista i misógina. Va ser l'única dona que va participar en el moviment dadá i va col·laborar amb Jefim Golyscheff en el seu “Antisimfonia” actuant com a percussionista. També va participar en la primera exposició dadá a Berlín en 1919 i en la presentació de les seves nines Dadá en la Fira internacional Dadá de 1920.
Després del seu pas pel dadaísme es va integrar en el Novembergruppe participant en totes les exposicions del grup fins a 1931 i es va aproximar al grup De Stijl, en 1937 va sofrir la prohibició del govern nazi pel que va haver d'exposar a l'estranger.
A partir dels anys quaranta el seu treball es va centrar en els fotomontajes en color.Entre els temes que va abordar es troben l'androginia i l'amor lèsbic que ho va abordar des de l'experiència personal en mantenir una relació amb l'escriptora holandesa Til Brugman durant nou anys entre 1926 i 1935. Entre 1938 i 1944 va estar casada amb el pianista Kurt Matthies.
Algunes de les seves obres:
Richard Huelsenbeck
Richard Huelsenbeck (Frankenau, Hesse-Nassau, 23 d'abril de 1892 - 30 d'abril de 1974) va ser un poeta, escriptor i bateria alemany.
Huelsenbeck va ser un estudiant de medicina en vespres de la Primera Guerra Mundial. Va ser declarat invàlid per l'exèrcit i va emigrar a Zuric, Suïssa al febrer de 1916, on es va enamorar del Cabaret Voltaire. Al gener de 1917, es va traslladar a Berlín, duent amb si idees i tècniques que li van ajudar a fundar el grup dadaista de Berlín.
Tal i com va escriure el 1920.: “fer literatura amb una pistola en la mà ha estat durant algun temps el meu somni. Les seves idees s'ajustaven al corrent polític d'esquerres que predominava en aquella època a Berlín. No obstant això, l'idealista Huelsenbeck i els seus companys del repte “Dadá és el bolxevisme Alemany” van tenir desafortunades repercussions més endavant, quan els nazis van denunciar tots els aspectes de l'art modern com Kunstbolschewismus.
Més tard, es va traslladar a la ciutat de Nova York, on va practicar el psicoanàlisi sota la influència de Jung amb el nom de Charles R. Hulbeck.
El 1970 va tornar a la regió de Ticino a Suïssa.
Les seves obres més famoses:
Huelsenbeck va ser el edidor del Dada Almanach, i va escriure Dada Sieght, En Avant Dada, entre d’altres. Fins al final de la seva vida, Huelsenbeck va insistir que “Dadá encara existeix”, encara que els altres fundadors del moviment no estiguéssin d'acord.
