La tipografia del dadaisme
La tipografia com a representació gràfica del llenguatge, va sorgir a principis del s. XX, cercant bàsicament el fidel reflexe de la oralitat. Aquesta invenció va nèixer com a resposta a la Revolució Industrial. Ja no era suficient amb que la funció de la tipografia fós nomès fonètica. Segons el tipògraf Jan Tschichold, la historia de la tipografia, desde Manuzio, és nomès la cerca de la claredat de l’apariència. Aquesta nova mirada sobre els signes tipogràfics en tants signes visuals, es concreta definitivament a les vanguàrdies.
El cor del carrer de la ciutat moderna va ser l’àmbit en el qual va nèixer el disseny. En aquest lloc és on, per primera vegada, les paraules comencen a convertir-se en imatges. La modernitat va ser testimoni de l’explosió visual gràfica generada a partir de la societat industrial i el món del consumisme.
Els dos rols d’aquesta nova tipografia, varen ser la legibilitat i l’adecuació semàntica en relació al llenguatge verbal. Es va començar a prendre els textos com una mirada, un punt de vista, fins i tot una filosofía de vida a l’hora de dir les coses, i la gramática en sí estava quedant en segon plà. Amb les vanguàrdies, la tipografia s’independitza del llenguatge verbal per establir una unió més estreta amb el llenguatge visual.
El Dadaisme va ser una d’aquestes vanguàrdies. Va aparèixer al 1916 a Zurich i va soposar una gran influènica a la historia de la tipografia. Van trasladar la seva actitut anti-art, la negació del concepte clàssic de bellesa i la ruptura d’allò establert, a la tipografia. Això va significar un sentit textual trencat, barreja tipogràfica, composicions il·lògiques i descontextualització de les lletres i les paraules.
Els primers textos del dadaisme van ser de l’escriptor Hugo Ball, que combinava diferents tipus de lletres de manera aleatòria i desatinada, parodiant la forma poética. Ell mateix va presentar davant el públic del Cabaret Voltaire el primer poema fonètic de la historia del dadaisme, Karawane.
Encara que el Dadaisme va durar molt poc, actualmente hi ha gent que ha seguit aquest movimet o que escriu amb la seva tipografia a blogs d’internet. Aquests en són exemples:
Altres vanguàrdies que varen influenciar a la tipografia són:
El constructivisme rus: sorgit al 1913, propugnava el rol social de l’art, la intervenció de l’art en la vida, i fer coses útils. Volien alcançar un nou nivell d’expressivitat fent barreges tipogràfiques, composició desordenada, ruptura de linealitat, composició en diagonal, asimetría. Els textos van començar a justificar-se adreta i Ezquerra en majúscules buscant el contrast de les formes mijançant els efectes positius i negatius, barres, línies, etc. Durant aquest període es van crear nombrosos albabets experimentals.
El surrealisme: encara que el surrealisme es va desenvolupar més a la fotografía i el cinema, va tenir certa influencia a la tipografia, i es que va extendre el principii del collage a la poesía. Als poemes de Caligrama, Apollinaire porta a l’extrem l’experimentació formal on la poesía es fa visual, es dibuixa amb la paraula i es construeix amb formes de paraules.
El futurisme: sorgit al 1913 tenia una proposta d’imaginació sense atadures, va propiciar les paraules en llibertat, la experimentació amb jocs de paraules, i insòlites composicions tipogràfiques. Els seus fundadors volien redoblegar la força expressiva de les paraules i s’opossaven a l’estètica decorativa i preciosa de Mallarmé.
Poesía i literatura
En altres camps, com en la poesia, podem trobar- nos amb exemples com Giuseppe Ungaretti:
A la salida
Quién viniera conmigo a través de los campos
El sol se esparce en diamantinas
gotas de agua
sobre la frágil hierba
Me recuesto con
el placer
del apacible corazón del universo
Las montañas crecen
en corrientes de sombra lila
y se perfilan contra el cielo
En la luminosa cúpula arriba
el hechizo se ha roto
Y yo retorno hacia mí
y anidado me escondo dentro de mí mismo
Quién viniera conmigo a través de los campos
El sol se esparce en diamantinas
gotas de agua
sobre la frágil hierba
Me recuesto con
el placer
del apacible corazón del universo
Las montañas crecen
en corrientes de sombra lila
y se perfilan contra el cielo
En la luminosa cúpula arriba
el hechizo se ha roto
Y yo retorno hacia mí
y anidado me escondo dentro de mí mismo
Versa, 27 Abril 1916
Tot i això, al manifest dadaista de Tristan Tzara trobem un interessant text:
Coja un periódico
Coja unas tijeras
Escoja en el periódico un artículo de la longitud que cuenta darle a su poema
Recorte el artículo
Recorte en seguida con cuidado cada una de las palabras que forman el articulo y métalas en una bolsa
Agítela suavemente
Ahora saque cada recorte uno tras otro
Copie concienzudamente
en el orden en que hayan salido de la bolsa
El poema se parecerá a usted
Y es usted un escritor infinitamente original y de una sensibilidad hechizante, aunque incomprendido del vulgo
Diu també Tzara: "Queda perfectament admés, avui end ia, que es pot ser poeta sense haver escrit mai un vers, i que existeix una qualitat de poesia, al carrer, a un espectacle comercial, ,etc. no importa on, la confusió és gran i poètica".
Així doncs, tota persona que vulgui, pot ser un poeta dadaista tan vàlid com qualsevol altre.
Altres figures a remarcar dins la poesia i la literatura dadaísta serien personatges com Marcel Janco, Hugo Ball, Johannes Theodor Baargeld o Hugo Mayo.
Peces gràfiques de referència de l'estil
Pel que fa a les peces gràfiques del dadaisme, aquestes intenten expressar un estat d’ànim que, a més i en assonància amb l’estil, es revelen contra tot el que fins ara estava estipulat convertint-se en peces avantguardes.
Tot i que no deixen de ser peces gràfiques considerades art, els qui seguien aquest estil intentaven destruir l’art, no per proposar un nou codi artístic sinó per construir una única categoria: l’antiart.
A les peces gràfiques es reflexa un “caos” estudiat, on es nega tot però que alhora, té un sentit integrat inevitable. Els elements que configuren les peces, sovint no concorden els uns amb els altres, no tenen cap relació que estableixi un sentit coherent. A més, són exagerats de dimensions, estan situats incoherentment dins la peça gràfica, etc.
Pel que fa a la tipografia, aquesta és irregular en tots els sentits: en dimensions, en concordança entre lletres (deformacions, diversitat d’estils, etc.) una àmplia gamma de colors, deformació, etc.
Els colors que apareixen a les peces gràfiques varien, tot i que a moltes d’elles hi ha un predomini dels colors primaris. Tot i així, la barreja de tonalitats o les peces amb escala de grisos també són freqüents dins l’estil.
La provocació, l’escàndol, la ironia o la destrucció es presenten de manera intencionada i incoherent a les peces gràfiques (i a altres expressions artístiques de l’estil) i intenten fer una crítica negativa a la burgesia, a la guerra, a l’art i lluiten per trencar les convencions establertes.
Les peces gràfiques dels dadaistes ataquen l’expressionisme abstracte, el misticisme compositiu i intuïtiu d’alguns pintors i van intentar construir una via més pedagògica de l’activitat Dadà. Aquesta està basada en la utilització de nous materials i disciplines diferents com ara el fotomontatge o el fotocollage, peces capaces d’englobar un compromís polític més coherent.
Les gràfiques que pertanyen al corrent dadaista busquen la provocació per així captar l’atenció de l’espectador i que aquest s’adoni de la intenció que s’amaga al darrera de totes les peces: trencar amb els estereotips i lluitar contra tot allò que està establert i acceptat com a vàlid.
Moltes de les peces gràfiques dels dadaistes s’han convertit en peces molt valuoses de museus i en un motiu de meditació estètica per moltes altres tendències que han nascut posteriorment. Tot això es tracta en una paradoxa, ja que és el contrari del que buscaven els autors del moviment dadà.
Mobiliari i objectes referent de l’estil.
El moviment dadaista no va establir cap disseny específic pel que fa al mobiliari de la pròpia tendència artística que van crear. Com ja sabem, els autors dadaistes trencaven amb les tendències artístiques que fins ara s’havien seguit de manera que fins i tot els seus mobles i objectes que pertanyen al moviment trencaven amb tot allò que fins ara s’havia creat dotant als objectes noves funcionalitats que no corresponien amb la seva finalitat principal.
És així com per exemple, els dadaistes van elaborar una cadira completament plana, de manera que la persona que s’hi assentava seia, com aquell qui diu, al terra.
Un altre exemple d’objecte propi del moviment dadaista va ser un collaret on l’ornament principal era el tap d’una banyera amb cadena de plata, un llum format per musclos, dos culleres que s’encaixen per formar una espècie de rosa, un anell amb forma de forquilla o una cadira amb dues potes creuades.
Es tracta d’objectes que llencen espurnes d’humor i ironia, ressaltant característiques dels propis objectes que aplicades a la seva funcionalitat coneguda per tothom, passen desapercebudes. Amb això s’aconsegueix crear una nova atmosfera que envolta a tots aquells objectes on la creativitat i la sorpresa hi són permanentment.
Tots els objectes que pertanyen al moviment dadaista tenen com objectiu utilitzar la creativitat d’una manera funcional, però aquesta funcionalitat trenca amb tots els estereotips. Els artistes donen un nou sentit als objectes, li donen una gir de significats que se li poden atribuir de manera que el resultat és una nova concepció d’un objecte que per tots és conegut.
Moltes d’aquestes noves creacions, com ja s’ha comentat anteriorment eren per trencar amb la finalitat que els objectes havien estat creats. D’aquesta manera aconseguien cridar l’atenció, anar contra corrent i revelar-se contra l’art que fins ara era conegut.
La gran majoria d’aquests objectes no tenen un sentit visual, sinó que s’alimenten del caos creatiu, sense seguir cap paràmetre o metodologia per crear-los i sense regir-se per cap pauta estètica comuna per tothom. La llibertat d’expressió per aquests objectes és el nexe que els uneix.
