El dadaisme basa la seva ruptura en la expressió. El dadaisme negava la Primera Guerra Mundial i per això no es estrany que naixés el 1916 en la suïssa no intervencionista, refugi de intel·lectuals antibel·licistes que s’agrupen al voltant de Cabaret Voltaire de Zurich. Les seves habilitats per a la propaganda, primerament exercides per l'autopromoció, es van dirigir després a difondre el disseny com una part de la revolució social en la qual la llibertat s'aconseguiria mitjançant l'increment de la mecanització.
En la tipografia, el moviment seguirà una versió disciplinada del constructivista. Per als dadaistes, cada disseny tenia una estructura derivada del seu contingut verbal, no organitzat segons un precedent establert. Les il·lustracions fetes a mà van ser reemplaçades per imatges fotogràfiques. 
El dissenyador treballava a la taula de dibuix com un arquitecte, produint un esquema proveït d'instruccions. D'aquesta manera, les decisions es prenien al marge dels tallers de tipografia i es desenvolupaven en l'estudi, lluny del procés industrial.
Els dadaistes van emprar particularment el muntatge, una reunió d'imatges ja llestes, barrejades amb tota classe de tipus i ornaments impresos en composicions tipogràfiques.
Els grups futuristes, sobretot els dadaistes i els constructivistes van utilitzar els cartells publicitaris per publicitar-se a si mateixos i també les seves idees, obres, etc. És per això que en qüestió publicitària, el dadaisme es va ajudar del cartellisme per emetre aquesta variant d’art.
Durant les dècades de 1920 i 1930, els cartells van reflectir nombrosíssimes influències: cubisme, surrealisme, dadaisme i Art Déco, entre altres. Entre els artistes del gènere es trobaven els francesos Cassandre (nom professional d'Adolphe Mouron, 1901-1968) i Jean Carlu, i el nord-americà E. McKnight Kauffer. Les obres més conegudes es deuen al primer d'ells, que, en els seus anuncis dels ferrocarrils francesos, en estil Art Déco, com el del Nord Express (1927), representa els trens i les vies amb un elegant estil geomètric, semiabstracte. Durant aquests anys es van generalitzar dos nous tipus de cartell, el de cinema i el de viatges. L'èxit assolit pel cinema mut i, després de 1929, pel cinema sonor, va implicar un enorme augment en la producció de cartells cinematogràfics.
En els anys vint i trenta van aconseguir també gran importància els cartells realitzats per artistes, sobretot a Alemanya i a Rússia. Els dadaistes John Heartfield, George Grosz i El Lissitzky, van experimentar amb cartells fotogràfics (en lloc de pintats), fent complexos fotomuntatges amb fragments de diferents fotografies.
El cartell dadaista és un cartell de protesta enfront a una guerra que, llavors, no semblava tenir final. Implica la negació absoluta de la raó, inclús de l’art mateix (cosa que no va fer l’Expressionime prèviament).
El dadaisme va contra les normes de la lògica, contra les bases de la civilització moderna, inclòs el llenguatge. Volien mirar al món amb uns ulls nous, i per això, promulgaven la bogeria, la llibertat de l’individu, l’espontaneïtat, la contradicció i la rapidesa. Es revelen contra tots els ismes (cubisme, expressionime, futurisme...), acusant-los de contribuir en l’engarjolament de l’esperit humà, que ha de quedar lliure i sense norma.
Aquesta estètica influeix en la realització de cartells publicitaris directes, que busquen la sorpresa, la admiració i l’escàndol en algun cas. Marcel Duchamp, Switters, Picabia y Max Ernst, en la línea pictogràfica y Heartfield, Hausmann, Grosz y Hoech, en l’ús del fotomontatge, són els cartellistes més representatius d’aquest moviment.
A part de ser propaganda social, l’anunci dadaista era emprat pels artistes per anunciar-se a sí mateixos, obres seves, portades de revistes, diaris o fins i tot llibres.
